arnau in middle east

Reportatge al Diari de Girona

2008-07-14T13:33:00.004+03:00

Aquest és un reportatge que em van fer pel Diari de Girona sobre la meva experiència a Palestina durant aquests 6 mesos. Va sortir publicat a finals de setembre del 2007.

Un cooperant gironí en zona de conflicte

Albert Martín de Vidales, Girona.

Mentre la societat observa amb una barreja de llàstima i tedi l´etern conflicte palestino-israelià, el gironí Arnau Llaberia ha decidit aportar el seu granet de sorra per a, com a mínim, humanitzar una mica la situació de la gent que viu en aquesta zona. Aquest jove de 24 anys, diplomat en Sistemes Informàtics i de Telecomunicació, va decidir el setembre de 2005 viatjar com a cooperant fins a Beit Sahour -al costat de Betlem-, on va treballar 20 dies i on es va adonar que hi havia moltes coses a fer. D´aquesta forma, Llaberia es va quedar amb ganes de fer «quelcom més intens i de més durada al país», i va descobrir els projectes EVS (Servei de Voluntariat Europeu), destinats a la gent jove de la Unió Europea, que són finançats per la Comissió Europea i gestionats per YAP (Youth Action for Peace). Així, a principis de 2007 va fer la solicitud i el 27 d'abril va viatjar cap a Brussel·les, on tot el grup EVS va rebre un formació de tres dies, per posteriorment marxar cap a Tel Aviv i, des d'allà, als territoris ocupats. Actualment, Llaberia viu a Ar Ram, un poble a mig camí entre Jerusalem i Ramal·la que es troba dividit per la meitat pel mur de seguretat que Israel va començar a construir el 2002.

Originàriament el projecte en el qual participava el jove gironí es desenvolupava a través d´una organització situada al barri musulmà de la ciutat antiga de Jerusalem anomenat Burj Al Luq Luq. Llaberia, juntament amb un company italià, es va dedicar a organitzar camps de treball pels nens i joves residents al barri, traduir la pàgina web de la organització al castellà i a l'italià, fer un manteniment continu d´aquesta i buscar altres organitzacions palestines per tal d'establir-hi vincles. Lamentablement, el projecte no va acabar de funcionar, però aquest fet no va desanimar el jove gironí, que va decidir organitzar i participar en dos camps de treball, un a Beit Duqqu, a prop de Jerusalem, i l'altre a Amman (Jordània). Paral·lelament ,va participar en la organització de la Birzeit Heritage Week, que es realitzava per primera vegada al petit poble de Birzeit, proper a Ramal·la i famós perquè acull la Universitat de Birzeit, una de les més modernes i grans universitats de Palestina.

Llaberia confessa que seguia bastant el conflicte palestino-israelià abans de viatjar, i que el seu punt de vista segueix essent més o menys el mateix. Tot i això, la seva estada a Palestina ha provocat que en alguns temes el seu punt de vista hagi variat, ja que considera que «hi ha infinitat de coses que no acostumem a saber. Viure el dia a dia aquí t'ajuda a comprendre quina és la dimensió real del conflicte i fins a quin punt molts cops la informació que ens arriba a casa no és del tot precisa. No és el mateix veure el patiment d'una família palestina des de casa i per la tele que si la tens per veïna, i no és el mateix sentir parlar sobre què és un check-point que haver-lo de creuar cada dia».

En aquest sentit, Llaberia considera que encara hi ha moltes coses que no se saben o que estan mal enteses a Catalunya. Així, pensa que «el conflicte en si és realment complicat, i per tal que la gent en tingués una visió més o menys real s'hauria de treballar molt més en explicar els antecedents que han dut a la situació actual en aquesta zona. No es pot justificar mai de la vida, per exemple, les accions dels "màrtirs" que decideixen lligar-se una bomba al cos i fer-se explotar en un autobús israelià. Però si la gent a Catalunya arribés a saber tot el que ha hagut de patir abans aquesta persona per arribar a cometre aquest acte, segurament l'entendrien encara que no hi estiguessin d'acord. En canvi, la majoria de gent qualifica aquestes accions directament de terroristes sense intentar anar més lluny. Per altra banda, és força trist també que segueixi havent-hi alguns falsos tòpics i prejudicis sobre aspectes com ara l'Islam i el món àrab».
A la zona on viu el jove gironí la situació no és tan extrema com a la franja de Gaza, que viu una situació d´autèntica crisi humanitària, tot i que confessa que la vida no és gens fàcil. «La gent en certa manera està acostumada a viure sota l´ocupació, ja que la gran majoria han nascut i crescut ja sota la mateixa», explica, tot afegint que «això no treu que la gent visqui amb molta por i sobretot incertesa». Afirma que la gent dels territoris ocupats mai poden fer plans, ja que ni tan sols saben si l´endemà podran creuar el check-point, o si el mur haurà acabat de tancar la zona on viuen, o si els detindran algun familiar.

Així, Llaberia ha pogut apreciar que en limitar el lliure moviment de la gent, entre d´altres coses, l´ocupació israeliana fa també que molts recursos no puguin arribar al seu destí o que ni tan sols es pugui disposar d´ells, de tal manera que la manca d´aigua, d'electricitat, de cobertura sanitària estan a l´ordre del dia. Tentint en compte l'elevat percentatge de població infantil que hi ha a Palestina, la situació es converteix en encara més crítica. I posa un exemple: «recentment vaig estar al camp de refugiats d'Al Azza, a Betlem. Vaig estar parlant amb una família i em van dir que feia sis dies que no es dutxaven, ja que no tenien aigua. A escassos quilòmetres d´allà, enmig del desert de Judea, pots trobar desenes d'assentaments jueus amb amplis i verds jardins...».

En preguntar-li sobre una possible solució al conflicte, el jove gironí es mostra alhora crític i pessimista. «La veritat és que com més temps passo aquí mes difícil ho veig tot plegat, la solució no es gens fàcil ni simple», explica, tot afegint que «crec que l´única solució possible passa perquè Israel posi fi a l´ocupació dels territoris palestins, de la qual precisament aquest any es compleix el 40 aniversari. Un cop arribat a aquest punt, s'hauria de poder declarar un estat palestí independent dins dels territoris del 1948 (línia verda), sense oblidar temes com els dels refugiats, els presos polítics palestins en presons israelianes i tants d´altres que fan impossible parlar d'igualtat de condicions».

En aquest sentit, sembla un xic decebut en afirmar que «a dia d'avui crec que aquesta via per solucionar el conflicte es gairebé utòpica, perquè Israel no tan sols no ha abandonat els territoris ocupats palestins, sinó que a més continua amb la construcció del mur de separació, la detenció completament il·legal de palestins dins de l´àrea A -sota control exclusiu de l'ANP-, l´aparició dia a dia de nous assentaments a Cisjordània, el control total del repartiment de l'aigua per part d'Israel i un llarg etcètera». Paral·lelament, s´atreveix a pronosticar que «segurament estem més a prop de veure un únic estat que inclogui Israel i els territoris palestins, deixant fora d´aquest els territoris que avui dia queden dins del mur, convertint així Palestina en una sèrie de bantustants sense cap tipus de connexió possible entre ells».

Formes de col·laborar

Llaberia és molt més positiu quan parla de les formes en què es pot col·laborar amb la gent que pateix el drama de l´ocupació. En aquest sentit, existeixen diverses ONG que treballen per la causa palestina, entre elles la Xarxa d'Enllaç amb Palestina, amb seu a Barcelona, de la qual forma part el jove gironí, que considera que «posar-se en contacte amb algunes d'aquestes organitzacions i participar en les seves activitats és una bona manera d'endisar-se en el tema, però al final el millor és viatjar i conèixer la situació en primera persona i sobre el terreny».
El jove gironí explica que mai ha patit per la seva seguretat, tot i que recorda que per precaució va haver de quedar-se dos dies a casa durant els darrers dies del govern de coalició palestí, en els quals van haver-hi enfrontaments entre Hamàs i Al-Fatah a la veïna Ramal·la. «En tot cas, abans de venir a un lloc com aquest, ja et fas a la idea que es pot donar la situació de trobar-te en perill i et prepares millor», assegura el jove gironí, que pensa que «a dia d'avui venir a aquesta zona es força segur, però és perillós caure en l'error de creure que estàs a casa, ja que s'ha de mantenir sempre una certa precaució perquè es respira una calma tensa i la situació pot canviar en un instant».

Llaberia assegura que dins de Cisjordània cada ciutat és un món diferent, amb ciutats més delicades com Nablus i Jenin, amb freqüents incursions de l'exèrcit israelià, i d'altres que en general són més tranquil·les, com Hebron, Ramal·la i Jericó.

Pel que fa als coneixements que tenen els habitants de la zona sobre Catalunya i Espanya, el jove gironí explica que «inicialment era sorprenent veure fins a quin punt els palestins coneixen la situació de Catalunya dins d'Espanya. Segons ells, hi han molts punts de connexió entre el conflicte al Pròxim Orient i la sensació d´identitat que es viu a Catalunya». En tot cas, afegeix que «la veritat és que la gràcia que al principi feia veure com es veien identificats en el que suposadament creuen que vivim, amb el temps s'ha tornat en sensació de culpabilitat, ja que no es pot comparar ni molt menys el que pateixen i porten patint els palestins amb el que sentim els catalans». Llaberia pensa que «despertem moltes més simpaties des que José Luis Rodríguez Zapatero esdevingué president del Govern i va retirarles tropes de l'Iraq; ara veuen Espanya molt més propera a la causa palestina que no pas abans, durant el mandat del PP». «Tot i això, no deixen de ser escèptics, porten 40 anys d´ocupació i gairebé 60 des la nakba (independència d'Israel i fugida dels refugiats palestins)», afirma.

El jove gironí centra les seves principals crítiques en el perniciòs efecte dels assentaments isralians: «no tan sols encara hi ha assentaments israelians sinó que segueixen ampliant-se i construint-se de nous diàriament». Explica que els assentaments estan apartats dels nuclis urbans palestins i suficientment protegits i vigilats com perquè hi hagi el mínim contacte possible entre les dues comunitats. En aquesta línia, destaca el cas excepcional de la ciutat d'Hebron, la quarta ciutat santa pels musulmans (després de La Meca, Medina i Jerusalem) i la segona pels jueus, on hi ha la mesquita d'Abraham, pare d'Ismael -pare dels musulmans- i d'Isaac -ancestre dels jueus--.

El cas d´Hebron

Per aquest motiu, a Hebron hi ha diversos assentaments que rodegen la ciutat i un altre situat justament al centre de la ciutat antiga que resulta devastador, ja que allà hi viuen uns 400 colons vinguts principalment de França i els EUA que estan permanentment protegits per 3000 soldats israelians. La situació a la zona és crítica, ja que són diàries les agressions que reben els palestins per part dels colons, mentre l´assentament creix dins de la ciutat com ho faria un càncer, i cada dia són més els palestins obligats a abandonar les seves vivendes i negocis de la ciutat antiga.
Pel que fa al paper de la comunitat internacional en aquest conflicte, Llaberia es torna a mostrar críric, tot explicant que «segons els palestins, el paper que juga Europa és molt brut, ja que tot i situar-se en una posició conciliadora, parla molt però fa poc i malament; intentar ajudar a construir un país amb donacions i suport poca cosa canviarà». En aquest sentit, el jove gironí pensa que «Tony Blair, necessitava un rentat de cara després de la participació de Gran Bretanya en la guerra d´Iraq, així que se li ha donat l´oportunitat de ser l´enviat per trobar la pau al Próxim Orient; a mi em sembla una provocació en tota regla». Pel que fa a l´aliança entre Israel i els Estats Units, va explicar que hi ha divisió d´opinions, ja que molta gent assegura que és més aviat Israel qui controla l'estat nord-americà que no pas a la inversa, basant-se en el gran control que exerceix el lobby jueu en aquell país sobre el món polític, empresarial i social.
El jove gironí destaca una reflexió que va fer el periodista de Televisió de Catalunya, Joan Roura, en una conferència a Barcelona, preguntant-se el que pot passar «el dia que el petroli s'esgoti o quedi finalment substituït per altres fonts energètiques. Quan arribi aquest moment, seguirà el suport incondicional nord-americà envers l'Estat d'Israel? Seguirà essent una zona estratègica? I d´aquí es pot extreure, finalment, si no es va equivocar Israel en escollir per aliat els Estats Units en lloc del poble palestí».

La terra promesa?

2007-07-01T10:32:00.000+03:00

Han passat exactament dos mesos des que vaig arribar a Jerusalem. Ara feia forces dies que no escrivia per aquí. Coses per explicar, la veritat, no me’n falten. Suposo que he anat allargant l’actualització fins al punt que o m’hi posava ja o era massa tard degut a la quantitat de vivències per explicar.

Crec que després d’aquest període ja estic mes o menys adaptat al dia a dia per aquí. I s’ha de dir que això no és cosa fàcil. Et pots acostumar a sentir trets cada dia des de casa? Et pots acostumar a haver d’ensenyar com a mínim 2 cops al dia el passaport per anar a treballar a tan sols vint minuts de casa? Doncs sí, t’hi acostumes. T’acostumes al tracte diari amb soldats armats amb metralladores.

T’adaptes, també, a deixar de fer previsions. Parles i comentes els possibles plans per després de la feina o pel cap de setmana, està clar. Però saps sempre que aquests plans no són invariables i que, de fet, ni tan sols depenen de tu. Mai pots saber del cert si per anar a un lloc tardaràs una, dos o cinc hores. De fet, no pots saber tan sols si hi podràs anar i ningú t'ho pot assegurar. Sé que és difícil entendre el que dic o fer-se’n a la idea. Us posaré un exemple: Imagineu que durant la setmana parleu amb els amics o la parella i decidiu anar a passar el cap de setmana a Roses. Sabeu que, a no ser que us poseu malalts, ho podreu fer. Sabeu també el temps que tardareu en arribar (amb un petit marge d’error). En tot cas, el que sabeu segur es que ningú us pot negar el dret a fer aquesta escapada. Ningú us pot parar a mig camí i fer-vos esperar indefinidament sense un motiu de pes. Ningú, absolutament ningú us pot dir: ho sento, l’accés a Roses avui esta tancat. I menys encara dir-vos que vosaltres no teniu dret a anar-hi.

Doncs bé, això és el que passa cada dia aquí. I el pitjor de tot és que aquest fet mai segueix una regla fixa. Ni tan sols els soldats mateixos saben quan un checkpoint estarà tancat o no. Les "regles del joc" no estan predefinides, canvien a cada minut.

I parlo des del punt de vista d'un occidental amb passaport de la Unió Europea. Aquest fet, aquí, ho canvia tot. És cert que, com els palestins i com –de fet– qualsevol ciutadà, hem de creuar igualment els controls militars per anar d'un lloc a l’altre. Però jo, nosaltres, tenim infinitament més facilitats per fer-ho. No sabeu fins a quin punt et pots sentir de malament quan veus que creues un control en 1 minut mentre al teu voltant els palestins esperen indefinidament o reben un "no" com a resposta si volen passar. O quan vas en un autobús palestí tranquil·lament i de sobte els soldats l’aturen i hi pugen. Comencen a revisar un per un, i escrupolosament, la identificació de tots els passatgers fins que arriben a tu. Aleshores et miren a la cara, veuen que portes un passaport espanyol i ja està, és suficient. Amb quina cara mires després als palestins que tens al costat? Estàs a casa seva, a la seva terra i tu tens totes les facilitats de les que ells es veuen privats.

Efectivament. La impotència i la culpabilitat són sensacions que t’acompanyen des que et despertes fins que te’n vas a dormir.

Tot i això, tal i com deia abans, t’acostumes. Fas la teva vida igual que si fossis a casa teva. Vas a treballar, a comprar, rentes la roba, fas el menjar, et relaciones amb altra gent, coneixes nous llocs i, òbviament, també et diverteixes i rius. Però sempre tenint present on ets i la situació especialment particular i difícil que et rodeja aquí ja que és precisament quan millor t'ho estàs passant quan succeeix qualsevol de les situacions que us explicava abans. Aleshores, en un segon, el món et cau als peus. És important i bàsic mantenir l’equilibri emocional per poder tirar endavant dia a dia. I n’aprens. Aprens que aquestes situacions no t’afectin més del compte. I tot això ho aprens, una vegada més, dels palestins. Al començament et sorprèn com pots estar parlant amb ells de les desgràcies de l’ocupació, de tot el que ells i les seves famílies han sofert i segueixen patint, i just després canviïn de tema, riguin i s’ho passin bé quan tu encara estàs instal·lat en un núvol de pessimisme i ho veus tot negre.

Amb el temps entens que, per ells, tot plegat és la mar de normal. Han nascut i viscut sempre sota aquestes condicions de vida. Els expliques com són les coses al teu país i les llibertats que tens i, si bé ja ho saben, no deixen de quedar-se sorpresos, com si fos quelcom extraordinari quan, de fet, és la seva situació la realment extraordinària. Després et ve al cap una altra de les preguntes que més et repeteixes: seria jo capaç d’aguantar tant de temps aquesta vida? I bé, suposo que sí. Les persones ens acostumem, en general, a tot.

Doncs bé, després d’aquesta deserció/rollo us deixo. El pròxim dia us explicaré una mica el que he estat fet durant aquest temps i els llocs que he visitat que suposo que és el que més us interessa!

Mentrestant podeu seguir visitant el fotolog que, ara per ara, gaudeix d’una millor vida que aquest diari!
http://www.fotolog.com/arnau

Gràcies a la Cris per la correció!!

primers dies a Jerusalem

2007-05-22T14:41:00.000+03:00

Tot just arribar a Jerusalem ens vam instal·lar a l’hostal Faisal. Per mi va ser una grata i genial benvinguda, ja que aquest fou l’hostal on vaig estar durant cinc dies el primer cop que vaig venir a Palestina, el setembre del 2005. El fet de tornar a trepitjar la mítica sala on vam passar interminables hores de converses i de deliciosos tes em va portar un grapat de bons records.

A l’hostal vam estar-hi tres dies. Teòricament era el temps dedicat a la segona part de la formació. La veritat però, tal i com sospitava, fou del tot diferent. Durant aquests dies ens vam dedicar a visitar la ciutat i a conèixer algunes de les organitzacions on hauríem de fer els EVS. Però sobretot ens vam dedicar a jeure i a perdre el temps entre activitat i activitat. La veritat és que aquesta fou la millor introducció possible a la vida que ens esperava; els palestins, per resumir, no és que visquin amb gaires presses.

El quart dia vam anar a Hebron. La part del grup que havia de tornar a Jerusalem, ja que és allà on hi anava a realitzar el projecte, només vam estar-hi un dia. El fet de tornar a Hebron també em va dur molts records de les meves anteriors visites a la ciutat amb la gent del camp de treball.

Fou especialment emotiu el retrobament amb en Raed, l’amic palestí amb qui més contacte i relació mantinc de tots els que vaig conèixer durant el primer viatge.
Vam visitar la ciutat antiga, tristament famosa pel peculiar conflicte que enfronta, com no, els palestins i els jueus colons que hi habiten.
Hebron és un focus de crispació degut, bàsicament, a que es tracta de la quarta ciutat santa pels musulmans (després de La Meca, Medina i Jerusalem) i la segona pels jueus (després de Jerusalem). A Hebron hi ha la mesquita d’Abraham, on hi ha la tomba d’Abraham, d’Isaac i de Jacob. Pel poc que sé de religió, em consta que tant els musulmans com els jueus reconeixen Abraham com a patriarca. Aquest va tenir dos fills: Ismael i Isaac. A Isaac se’l considera el patriarca dels jueus. Abraham va expulsar a Ismael, que es convertí en l’ancestre dels musulmans.
Conclusió: les dos religions es disputen la ciutat. Els jueus van construir-hi un assentament just a sobre dels carrers del casc antic. Aquests carrers estaven habitats pels ciutadans musulmans d’Hebron. Amb l’arribada dels colons, els palestins van haver d’abandonar la zona ja que els seus nous “veïns” es dedicaven (i encara ara) a fer-los la vida impossible llançant les escombraries i tot tipus d’objectes a les seves cases i negocis. Actualment, el que era un preciós barri ple de vida s’ha convertit en una petita ciutat fantasma habitada tan sols per 400 colons jueus que compten amb l’ajuda d’uns 3.000 soldats israelians. Diuen que els colons jueus de l’assentament d’Hebron són els més radicals i extremistes de tots.
Després de la visita a la ciutat antiga, vam anar a l’Stones Coffee, que és dels pocs llocs d’Hebron on es pot “respirar” una mica.
Hebron és, segurament, la ciutat més conservadora de tota Cisjordània. És coneguda, de fet, com la ciutat de Hamàs (el partit islàmic que va guanyar les últimes eleccions per davant de Fatah). Així doncs, diguéssim que moltes llibertats no és que hi hagi a Hebron. Per posar un exemple, és pràcticament impossible trobar una gota d’alcohol en tota la ciutat.

Cap al tard vam tornar a Jerusalem. Des d’allà vam agafar un altre autobús i ens vam instal·lar definitivament al nostre pis, que està situat entre la localitat de Beit Hanina i Al Ram. El lloc crec que es diu quelcom semblant a Dahiyat Al Bareed.
El dia següent (dissabte 5 de maig) vam començar de manera oficial els projectes a les nostres respectives organitzacions. El meu company de projecte, en Daniele de Rimini (Itàlia), i un servidor ens vam dirigir al nostre nou “lloc de treball” durant els pròxims sis mesos: Burj Al Luq Luq.
L’organització en qüestió és un centre que es dedica a muntar activitats pels nens i joves del barri. Tenint en compte que està situat al barri musulmà de la ciutat antiga de Jerusalem, és realment lloable la tasca que fan, ja que els nens del barri no tenen cap lloc on poder jugar i realitzar activitats extraescolars, ja que no hi ha literalment espai. Hi ha dos camps de futbol i un de bàsquet. Hi ha també una carpa que fa la funció de gimnàs i a vegades també s’hi fan representacions teatrals. Compta també amb una petita biblioteca on s’hi fan classes de reforç. A més a més, dins les instal·lacions, hi ha una guarderia amb uns 25 nens i nenes i 3 professores.

És especialment delicada la situació del centre pel que fa referència a les autoritats israelianes i de la pròpia ciutat de Jerusalem. Resulta que han rebut una ordre de demolició de la carpa i d’una petita àrea de jocs pels nens més petits. A dia d’avui no sabem encara quan vindran. Tant pot ser que sigui demà mateix com d’aquí a un any. I per si no fos poc, a l’altre extrem de Burj Al Luq Luq s’hi està començant a construir una sinagoga. El tema té ous si tenim en compte que estem en ple barri musulmà. La obres tenen lloc just al costat del pati de la guarderia del centre. És trist veure com cada dia quan els nens surten a jugar van directament a la tanca, que separa les obres del pati, a mirar com els obrers avançant dia a dia el projecte.

Pel que fa a la gent que treballa a Burj Al Luq Luq la veritat és que força bé. La pena, a dia d’avui, és que realment encara no sabem del tot què esperen de nosaltres ni ens han assignat cap feina en concret. El director, l’Imad, és un noi jove força simpàtic i alegre i és molt accessible, cosa que s’agraeix. A part d’ell, hi ha tres o quatre noies més treballant-hi. Els primers dies eren força tancades, però de mica en mica van agafant confiança i ja hi ha bon rollo i bromes entre nosaltres. Després hi ha un altre paio, del qual no recordo el nom, que vindria a ser el tiu dels encàrrecs i les feines de manteniment. Sembla bon nano, però no té ni idea d’anglès i la comunicació entre en Daniele i jo i ell no és gaire fluida que diguem.
A part d’ells, hi ha altra gent que ve alguns dies a la setmana a realitzar classes concretes. Ens hem fet especialment amb un home d’Irlanda, del qual tampoc recordo el nom però entre en Daniele i jo ja el coneixem com “the irish man”. El tiu és un catxondo. Es dedica a fer classes de teatre 2 dies a la setmana només ja que està treballant a la universitat de Betlem. Ha estat segurament el que ens ha facilitat més la integració al centre. Ell porta un any vivint a Palestina i ja és tot un crack parlant àrab. Ens va dur també a fer una birra a la zona jueva de Jerusalem, en un lloc on sempre posen partits de futbol (ja tinc lloc on mirar el Barça, és clar que veient com va la temporada quasi que passo).
Farà dos dies vam rebre una altra visita que només recordar-la ploro de riure. Es tracta del “father Thomas”. És quelcom semblant a un missioner alemany que porta set anys vivint a Jerusalem en un monestir catòlic que està a cinc minuts de Burj Al Luq Luq. El “Pare” se’ns va presentar molt amablement donant-nos la mà i parlant amb aquell fil de veu característic en aquests entorns. Després de donar-nos la pau repetides vegades, ens va explicar la seva experiència com a cristià dins del barri musulmà i la veritat és que fou interessant. Sempre que té una estona lliure, ve al centre a visitar els nens i equipat amb una raqueta de ping-pong (ojut!) es dedica a jugar amb ells. Tot plegat prou particular. Ja us aniré explicant més coses d’aquest personatge ja que em sembla a mi que donarà molt de si xD

Més noticies proximament!

Més fotos a: http://www.fotolog.com/arnau

Un cop més, gràcies a la Cris per la correció!!

Ah, i s'accepten comentaris eh! Seran molt benvinguts :)

Brussel·les

2007-05-13T16:34:00.000+03:00

Tot comença un 27 d’abril del 2007 quan sortim de Girona a les sis del matí disposats a anar a l’aeroport d’El Prat per a agafar l’avió a les nou del matí. Òbviament vam pecar de “pardillos” i vam trobar unes cues a la ronda de dalt d’aquelles maques maques de veure. Aquest és l’últim record que tinc de Barcelona ciutat. Gràcies a la Mariona i a la Cris per la seva paciència i per haver-me vingut a despedir “in situ”!

A les deu i mitja vaig arribar a Brussel·les. Allà vaig estar-hi tres dies. Va ser el punt de trobada amb la resta d’internacionals que a dia d’avui formem part dels projectes EVS (European Voluntary Service) a Palestina.

Aquells dies a la capital de la Unió Europea van ser també per a realitzar una cosa així com una formació, el que ells en diuen el “Pre-departure Training”.
Els projectes EVS els financia la Comissió Europea. L’organització i gestió, però, va a càrrec de YAP (Youth Action for Peace) que, igual que l’anterior, té la seu central a Brussel·les. És per aquest motiu que les formacions es realitzen en aquesta ciutat.
Fou precisament una representant del YAP, la Maram, l’encarregada de realitzar l’“entrenament” juntament amb la Sophie i l’Haitham (que ja coneixia del camp de treball el 2005 a Betlem) . Bona gent!

Durant aquells dies vam tenir temps per conèixer-nos, per parlar sobre les nostres respectives vides, les nostres motivacions per haver escollit viure una experiència així, però, sobretot, vam parlar i molt sobre Palestina i Israel. Sobre els orígens del conflicte, sobre la realitat política actual, sobre la cultura, les tradicions, les costums, la llengua, etc. També vam parlar de les nostres esperances i pors.
En general va ser interessant disposar d’aquests dies de convivència amb la gent. A destacar també les visites que vam poder fer durant les estones lliures per Brussel·les, ciutat bonica de veres (com diria la Lídia)! D’aquí a sis mesos, quan acabem els projectes per Terra Santa, tornarem a Brussel·les per a fer el “Final Evaluation” i s’intueixen nits memorables!

Així doncs, el dia 30 d’abril vam fer les maletes, vam deixar l’alberg juvenil/hostal on estàvem instal·lats i ens vam disposar a agafar l’avió que, fent escala a Zurich, ens duria a Tel Aviv. Tots tretze internacionals d’arreu d’Europa.
Aquell mateix matí vam rebre les últimes indicacions referent al ja famós tema de “com entrar a Israel i no morir en l’intent”.
Aquí obro un parèntesis. Si mai voleu anar a Israel aneu molt al loro a l’hora d’arribar a l’aeroport de Ben Gurion (Tel Aviv). Si us veuen pinta d’anar a fer quelcom en pro de la causa Palestina, malo malo! Tan li fa si el motiu del viatge és un altre. Ja podeu dir que aneu a fer el hippy però a un kibbutz, o que aneu a seguir els passos de Crist en vida, o que aneu a veure si és veritat que es flota a la Mar Morta. És igual. Tan bon punt et consideren element sospitós ja no hi ha marxa enrere. És possible que us tinguin tranquil·lament cinc o sis hores tancats en un quarto interrogant-vos una i altra vegada. Així doncs, i segons el meu parer, teniu dues opcions:
a) Mentiu tot el possible. Endueu-vos una bíblia i una creu. Dieu que heu vist la llum i que aneu a fer la passió de Crist nostru senyor per la “via dolorosa” a Jerusalem. I vestiu-vos com Déu mana! Anar tirat no ajuda gens. A mi aquesta opció em va funcionar. Em van rebre amb els braços oberts i tot van ser somriures i bones cares.
b) En el cas que realment vingueu a visitar Palestina, no simpatitzeu amb Israel i no us agradi mentir… doncs res, digueu la veritat. No els agradarà gaire i segurament estareu mig dia a l’aeroport aguantant preguntes incòmodes i repetitives. Al final, però, acabareu entrant. Un passaport de la UE o dels Estats Units té, per sort o tristament, molta força i a més a més, a Israel no li agrada ni li convé més mala fama de la que ja té.

Una vegada deixat enrere aquest petit incís, us explicaré com va anar a l’aeroport de Tel Aviv.
Al nostre grup hi ha una noia austríaca però de pare palestí (la Serin) i una altra noia de França però d’origen algerià (la Salma). Tal i com havíem sospitat i parlat durant el matí, eren les persones per les quals patíem més a l’hora de passar el tràmit. I així fou. Elles dues, juntament amb el Salvino de Malta i l’Svynek de la Rep. Txeca no van aconseguir el visat al passaport de bones a primeres i se’ls van endur per separat a les temudes habitacions dels interrogatoris i humiliacions vàries.
Dues hores els vam estar esperant la resta del grup, inclòs un servidor, al que ni tan sols van preguntar el motiu del viatge. Deu ser obvi que estic com una regadora i ja no es van molestar en indagar més.
Un cop vam recuperar els companys, que estaven exhausts de preguntes i de que els regiressin tot l’equipatge, ens va tocar esperar una hora més al senyor conductor que ens havia de venir a buscar a l’aeroport i dur-nos a Jerusalem. Senyal que ja havíem arribat a destí. Aquí arribar als llocs a l’hora prevista és, senzillament, impossible.En definitiva, l’avió va sortir de Brussel·les a les vuit del vespre del dia 30 i vam arribar a Jerusalem a les set del matí del dia 1. I tot plegat sense dormir ni una hora. És clar que les birrilles i el vi de l’avió crec que hi va ajudar.

Proximament: primer contacte amb Jerusalem!

(gracies a la Cris per la correcio xD)

2007-04-04T12:56:00.000+03:00

Benvinguts sigueu tots gent de bé!

Obro aquest nou blog en motiu del meu imminent viatge i estada durant 6 mesos a "terra santa". La idea és mantenir quelcom semblant a un diari amb una freqüència més o menys regular per tal que estigueu al dia de la meva aventurilla per tant bonica a la vegada que maleïda terra.

Espero que us agradi i que hi participeu amb els vostres comentaris, crítiques, opinions, observacions, preguntes, reflexions i, en general, el que us vingui de gust.

--------------------------------------------------------------------------------------------------

Bienvenidos seáis todos gente de bien.

Abro este nuevo blog en motivo de mi inminente viaje y estada durante 6 meses en "tierra santa". La idea es mantener algo parecido a un diario mas o menos frecuente para que sepáis de mis andaduras por tan bonita a la vez que maldita tierra.

Espero que os guste y que participéis de él con vuestros comentarios, criticas, opiniones, observaciones, preguntas, reflexiones y, en general, con lo que os venga en gana.